apuntes de una guerra

Punt i final

2010-08-16T23:10:00.002+02:00

Darrera nit a Jerusalem. Dema prendre l'avio cap a Barna i a retrobar-me amb la familia, el meu llit, la meva dutxa i segons m'han dit amb un temps una mica mes fresc que els mes de 40 graus que hem suportat aqui els darrers dies.

Avui he estat a la "boqueria" jerusalemita, al mercat Yehuda (ni punt de comparacio...) i despres als barris ultraortodoxos (aixo si que no te cap comparacio amb res que hagi vist abans). Els seus habitants vestits amb bates de "guatine", pantalons llargs pero per sobre del turmell (tot de color negre) deixant entreveure els mitjons blancs estil Travolta a Saturday night fever. Son curiosos, molt curiosos amb els peyots penjant (una mena de tirabuixons que surten dels laterals del cap i que es cargolen darrere de les orelles quan son molt llargs, be, no tots) sempre corren darrere de no se que, pero sempre corren.

M,agradaria anar a dormir pero no puc perque fa molta calor i els mosquits no em deixen dormir.... A veure si refresca d'aqui a una estona.

El Parlament palesti no funciona....

2010-08-15T16:03:00.005+02:00

Quan dic que el Parlament palesti no funciona ho dic de forma literal. No es tracta de l'aturada estival per les vacances sino que NO existeix cap accio legislativa. La rao d'aixo? picabaralles internes entre Al Fatah i Hamas, els dos partits representats a govern.
Faig una explicacio molt simple i poc rigurosa pero no falsa. Les informacions es poden donar de moltes maneres....
La veritat es que es el meu darrer dia (avui es dilluns encara que el post del blog es de diumenge) a Jerusalem i vull acabar de veure un parell de coses que em semblen interessants: d'una banda el barri de Mea Sharim on viuen els ultraortodoxes de la mateixa forma que vivien els polacs i jueus de l'est als ghetos del segle XIX: amb la vestimenta de l'epoca, sense televisio, parlant Yiddish, carregats de fills (una mitjana de 8-10) i molt reacis a qualsevol modernitat. Una darrera cosa que vull veure es el mercat de Mahane Yehuda.

Com el temps que tinc es el que tinc i no en tinc mes, deixo per tant que aquell@s interessats en aprofundir en el tema de les baralles internes palestines ho facin. Nomes una introduccio. Aquestes baralles s'originen l'any 2006 quan Hamas va guanyar democraticament les eleccions als territoris palestins i la comunitat internacional no va acceptar el nou govern i posteriorment, al 2007, Hamas expulsa del govern de Gaza al Fatah, quedant-se amb el control total.

Un representant del Parlament (el de la foto( ens va fer cinc centims l'altre dia de la problematica. Davant la nostra pregunta: i quan es faran noves eleccions perque us pogueu posar a treballar de nou? La resposta, com no podia ser d'una altra forma, va ser: "no hi ha pressa, hem de negociar i arribar a un acord perque de res serviran unes eleccions on tot quedi clar perque pot tornar a passar el mateix que l'any 2006 i aixo no ajudaria a arreglar la situacio".

I mentrestant, els palestins esperen la creacio del nou estat palesti que permeti la retirada dels colons als territoris ocupats l'any 67 i, si pot ser, la tornada dels prop de 6 milions de palestins refugiats que van ser expulsats de les seves terres, situades dins l'Estat d'Israel, quan els israelians els van prendre l'any 48 .

QUINA CALOOOOR!!!!

2010-08-15T15:57:00.002+02:00

A Jerusalem fa tanta calor com suggereix aquesta imatge que vaig prendre ahir tornant del mar mort al desert de Judea.....

Diuen que no es normal pero fa 3 setmanes que diuen el mateix

Musica en catala a Al-Amari

2010-08-13T16:59:00.004+02:00

Fa uns dies vam estar al camp de refugiats d'Al-Amari. Hi viuen 8.200 persones en 1 km quadrat. Es un dels espais mes castigats durant la segona intifada i un alt percentatge de la poblacio ha passat per la preso. Ara em ve al cap la historia de Mohamed Azam Kifaia, un heroi de 25 anys que viu en aquest cap de refugiats. Ha passat la seva adolescencia a la preso (des dels 16 anys fins el passat mes de mars). El van tancar al novembre de 2003, segons m'explicava ell mateix perque "estimo el meu pais", el que el va portar a militar a Hamas i a convertir-se en un activista pels drets del poble palesti i en contra de l'ocupacio israeliana.

El seu germa, 2 anys mes gran, porta ja 9 anys a la preso. Quan li pregunto si el seu pas per la carcel li ha fet canviar la seva militancia somriu i dribla la resposta directa amb un "que vols que et digui, ara no tinc res, ni feina, ni vida". La seva mare, que l'acompanya durant l'entrevista ens diu que el que ha de fer es deixar-se de tonteries i oblidar la politica.

Ja fora de casa seva, anem cap a l'associacio on ens hem allotjat uns dies i on es prepara un esdeveniment especial, grups de musics catalans i valencians(gosa sorda, Ad versaris i Guillamino) tenen previst un concert. M'uneixo a la festa sense oblidar que, malauradament, la historia de Mohamed es la historia d'un bon nombre de joves palestins del camp d'Al-Amari.........

Contrarrellotge: Alts del Golan

2010-08-13T16:21:00.005+02:00

4 dies i torno a Barna i queden un munt de coses per veure. He aparcat el tema nomes entrevistes perque (recordeu que estic en un teclat arab sense accents...) si no vaig una mica de turisme em col.lapso.... I res millor que un viatget als Alts del Golan (el darrer poble d[israel, a tocar per una banda amb Siria i a 3 km del Liban).

Per als curios@s es tracta de Majdal Shams i cada divendres, al darrer carrer sense sortida del poble que linda amb Siria, en un lloc anomenat la vall de les lamentacions, els drusos (poblacio majoritaria) es comunica amb els seus parents situats a l-altre banda dels filferros que separen els dos paisos per explicar-se a traves d-un altaveu com els va la vida.

Per anar/hi hem llogat un cotxe de 7 persones on les motxilles no hi cabien practicament i hem fet les 6 hores de trajecte enxovats. La tornada ni l-explico perque resulta que el cotxe no tenia les curtes i vam anar uns 300 km amb les llargues per l-autopista. Tot i aixo ha valgut la pena. Hem conegut un crack de persona, de nom Salman, que no te absolutament res a envejar (jo fins i tot afirmaria que el supera) al mestre de l-anunci de no se quina beguda que diu que no es el mateix 50-50 que 60-40.

En Salman es un sabi que va passar 84 dies a la preso per filmar unes imatges de pobles destrossats durant l-ocupaci'o israeliana als Alts del Golan (abans territori de Siria). Igual et canta una canso (tampoc trobo la c trencada) de presos que apareix a les 3 de la matinada amb 5 ampolles de vodka, arag (semblant al pastis frances) i cerveses palestines i al mati seguent, a les 8, apareix per acompanyar/te a collir fruita (molt bona per cert) i preparar un dinar a la cabanya de no saps qui pero on la calor gairebe ni es nota.

El que deia: un crack.

Per cert, la foto no es d'ell (acabo de trobar l'apostrof....), sino de la tomba d'Arafat, enterrat provisionalment a Ramallah (la capital de Palestina) pendent de que es pugui traslladar a Jerusalem (ciutat en part israeliana i en part ocupada pels israelians pero de poblacio palestina). Si no canvien les coses (i sembla que no) haura de continuar molts anys provisionalment a 14,5 km de la ciutat santa (que es la distancia que separa Jerusalem de Ramallah)

Trencant topics

2010-08-08T08:59:00.004+02:00

Ahir nit em van convidar a una boda arab, una experiencia que recomano que es visqui ni que sigui un cop a la vida. La novia, de 48 anys no estava acompanyada pel nuvi perque un dels seus familiars havia mort el dia anterior, pero ens van comentar que avui repetien festa amb la parella al complet.

Hi havia tants plats de menjar a les taules i tan diversos que s-amuntegaven uns a sobre dels altres sense donar temps a acabar-los. La varietat de vestits (des dels mes atrevits als mes tradicionals, en funcio de la religiositat del model) em va sorprendre especialment perque qualsevol topic sobre el vel, que tant ens porta de cap en els darrers mesos al nostre pais, es desmuntava. La nuvia, protagonista en tot moment de l-escenografia de l-esdeveniment (com no pot ser d-una altra forma) passejava entre foc, bombolles de sabo, fum i persones que en tot moment la seguien ballant i picant de mans.

En fi, una boda com qualsevol altra de les que podem trobar a casa nostra, amb menjar, alcohol, tabac i ganes de passar/ho molt b'e.

Per cert, com la nostra pinta motxillera no era la m'es idonia per anar a la festa ens van deixar una vestits adients i ens van pentinar i pintar per l-ocasi'o. Ens van deixar monissimes.....

Kibutz i colonies per expulsar la poblacio palestina

2010-08-07T14:58:00.005+02:00

Tinc problemes amb l'ordinador. Em diu que no troba l'arxiu system32 i aixo sona realment malament, per tant, m-acomiado d-ell. (el teclat que estic fent servir es arabic i no trobo els accents i altres tecles. Ho sento).

Aixo vol dir que estic bastant mes limitada que fins ara, pero seguire explicant, en la mesura que pugui, com van les coses per aqui.

Dimecres em vaig trobar amb els membres del Parlament de Hamas que es troben tancats a la seu de Creu Roja a Jerusalem perque ens expliquessin (la meva companya Irantzu, una molt bona fotografa vasca tambe hi era) la seva experiencia dins la preso al llarg de 12 anys de forma interrompuda i per diferents raons, majoritariament relacionades amb la seva participacio activa en el mon de la politica.

Una experiencia gens agradable que no volen repetir i que, de forma molt resumida, recull tot i cadascun dels topics que recullen les pelicules americanes on els presoners son torturats cruelment amb metodes impensables per ments civilitzades com les nostres.

Dijous, va ser un dia especialment intens donat que vam visitar dues colonies jueves, la d-Hebron i la d-Ofra (a 25 km de Jerusalem en terrenys ocupats de forma ilegal en zona Palestina). Com viuen, com veuen el m'on que els envolta i com veuen el futur es una realitat virtual que s-han autoconstruit per tancar els ulls a la crua realitat que estan contribuint a crear i que afecta directament centenar de milers de palestins.

El dijous a la tarda ens vam trobar amb Noam, el pare de l-unic presoner israelia en mans de palestins. (e soldat apresat a Gaza Gilad Shalit). Les negociacions perque Hamas el deixi lliure passen per l-alliberament de part palestina de 1.100 de les 11.000 palestins que actualment es troben a les presons controlades per Israel. Queda clara la desigualtat, no?

Ahir divendres van visitar al mat'i un kibutz, un dels pocs que encara no ha entrat en un proces de privatitzacio. Una experiencia molt interessant de vida comunitaria inicialment nascuda d-idees marxiste que actualment s-ha integrat plenament en el pensament unic del sionisme de construcci'o d-un estat d-Israel per als jueus sense tenir en compte que per aconseguir aquest somni l-any 1948 milions de persones palestines, fins a 6 milions, van ser expulsats de les seves cases i ara viuen a camps de refugiats a la zona palestina o fora del pais (Liban, jordania...).

"Al judaisme no hi ha segregació entre pobles"

2010-08-04T20:14:00.007+02:00

Naftali Zeevi és el net de Rehavam Zeevi, un polític ultradretrà israelià assassinat durant la segona intifada pel Front Popular d'alliberament de Palestina. Pertany al partit Ortodox Agudat i tot just, als seus 20 anys acaba d'abandonar la yeshiva (escola religiosa on estudien els ortodoxos i ultraortodoxos israelians) i tot just acaba d'iniciar-se en la carrera política.

"Quan el meu avi va ser assassinat jo tenia 13 anys. Si tingués 60 anys i hagués passat el què ell va passar potser pensaria de la mateixa forma que ell, però tinc 20 anys i no tinc por d'expressar les discrepàncies que, per les circumstàncies, tinc respecte el seu pensament", ha explicat en una entrevista que li vaig fer ahir a l'Ajuntament de Jerusalem. Per Naftali "al judaisme no hi ha segregació entre pobles".

A diferència del seu avi, ell considera que és possible conviure amb els àrabs residents a Jerusalem sempre i quan aquests respectin les seves singularitats religioses. Amb tot, manifesta que en aquests moments les tensions entre jueus i musulmans tenen una difícil solució donat que s'han convertit en un problema nacional sense sortida i qualifica de "bomba de rellotgeria"la situació actual.

Ni durant les vacances deixo de parlar amb polítics. Serà una malaltia?

"Volen crear un segon Hebrón"

2010-08-02T07:56:00.007+02:00

Avui fa 1 any que la familia Hannoun va ser desallotjada de casa seva al barri de Sheik Jarra de Jerusalem. 53 membres de la família vivien en tres cases que ara estan ocupades per colons israelians. El procés de desallotjament va iniciar-se l'any 1972. Va ser el primer desallotjament tractat a la Cort israeliana i el més llarg.

Malgrat poder acreditar que la casa era propietat seva, Maher no va poder evitar ser expulsat. 500 soldats israelians van fer possible el desallotjament.Va viure 6 mesos al carrer en una tenda de campanya i 3 més a la presó a l'agost de 2008 i des que va quedar-se sense casa, cada divendres es manifesta per recuperar-la.

La seva germana Khawla, vivia també en una de les cases.

Maher està convençut que les intencions del govern israelià és crear un segon Hebrón, on 400 colons viuen al vell mig del nucli urbà. En el cas de Sheik Jarra hi ha un projecte per construir 250 apartaments. Per tirar endavant aquest pla, 70 famílies palestines més perdran la seva casa.

"Totes les armes que jo tinc per recuperar el lloc on vaig néixer i créixer són el meu cos per protegir la meva família i la meva veu perquè denunciar a tothom aquesta injustícia".

Maher, malgrat les circumstàncies és optimista i està convençut que tornarà a viure a casa seva perquè està convençut que els seus advocats demostraran que els documents presentats pels colons per reclamar la propietat de l'habitatge són absolutament

falsos.

Manifestació tranquil·la a Hebrón

2010-08-01T17:42:00.016+02:00

Hebrón és una ciutat palestina on viuen al nucli urbà uns 400 colons israelians. Aquestes persones estan protegides per 1500 soldats. Han aconseguit les cases que ocupen prenent-les als seus propietaris legals, que són palestins, amb l'ajut de l'exèrcit israelià.

La ciutat viu amb impotència com als voltants de les residències ocupades pels colons, 125 càmeres vigilen tots els moviments dels que hi transiten.

A aquest sentiment l'acompanya la indignació de veure que, a més, hi ha carrers de la seva ciutat pels quals se'ls prohibeix passar.

Son carrers per on només tenen permís de

pas els colons. En total, al voltant de 12 km.

A això se li suma que 512 botigues palestines han estat tancades per ordre militar israeliana al·legant qüestions de seguretat.

Tot això passa en 1 quilòmetre quadrat on, a més, hi ha instal·lats un total de 101 check-points controlats per militars israelians que impedeixen la lliure circulació dels ciutadans palestins. Un d'aquests checkpoints es troba just a l'entrada de la mesquita d'Ibrahim.....

És difícilment explicable si no es veu. Algú s'imagina que l'exèrcit francès (per posar l'exemple d'un país veí) controlés tots els accessos a Rubí col·locant controls militars, entre els quals hi hauria un d'específic per accedir a l'església de Sant Pere?. O que els rubinencs no tinguin permés passejar per l'illa de vianant perquè fos una via destinada a que passejessin 400 ciutadans d'origen francés portats compensats pel govern francés que han ocupat uns quants habitatges al costat del Celler després que l'exèrcit hagi desallotjar il·legalment als seus propietaris rubinencs?.

De bojos, oi? Doncs això, salvant les distàncies és el que està passant a la major part de les ciutats i pobles de Palestina en aquests moments.

Com una imatge val més que mil paraules, aquí van algunes fotografies exemplicadores: una de la colònia jueva d'Hebrón al nucli antic de la ciutat, on veureu que no hi ha ni una botiga oberta i a on només passegen els colons; una imatge d'un checkpoint, i un parell de la manifestació que cada dissabte protagonitzen els ciutadans d'Hebron amb suport internacional per protestar contra l'ocupació amb forta presència militar.

Afortunadament, la del dissabte va acabar sense cap incident.

Trobada amb membres de Hamàs

2010-08-01T00:45:00.004+02:00

A Palestina poden succeïr coses tan inesperades i sorprenents com que et trobis de cop i volta sent la representant d'una delegació espanyola en una trobada formal amb membres del Parlament de Hamàs que es troben tancats a la seu de Creu Roja Internacional per evitar ser deportats de Jerusalem.

Faig un parèntesi en el que ha estat fins ara aquest blog que bàsicament ha consistit en mostrar quina és la realitat de la situació dels palestins a partir de testimonis de persones anònimes que expliquen la seva història deixant entreveure una petita part de la complexitat del conflicte entre Israel i Palestina.

Ho faig perquè el divendres 31, mentre ens trobavem a Sheik Jarrah, una zona de Jerusalem on el govern Israelià té previstos nous assentaments (dels quals ja parlaré en els pròxims dies), una delegació del partit comunista italià que es trobava present en la manifestació que cada divendres es fa en aquest barri, em van convidar a acompanyarlos a una trobada que tenien programada amb 3 parlamentaris de Hamàs.

Hi vaig anar, acompanyada de 4 companyes més i quina no va ser la nostra sorpresa quan el traductor de la comitiva italiana se m'adreça i diu que la portaveu de la delegació espanyola (jo!!!!!) farà unes paraules de presentacio als parlamentaris de Hamàs ....Vaig fer el que vaig poder intentant no dir cap inconveniència i sobretot cap incoherència tenint en compte l'escassa informació que tenia de perquè els membres de Hamàs estaven allà i què pretenien. El meu coneixement es limitava a la lectura de dues peces curtes als diaris israelians i una xerrada informal amb una periodista eslovena que vaig conéixer l'altre dia quan vaig anar a Betlem.

El resultat d'aquesta trobada és que m'han convidat a fer una entrevista personal el pròxim dimecres.

"Puc viatjar a Holanda sense problemes però no em permeten visitar la meva sogra a Jerusalem"

2010-07-29T23:03:00.004+02:00

Ibrahim Nuaimi viu a Betlem, a Cisjordània, sota el control de l'Autoritat Nacional Palestina. Si té en compte els seus fills ( la Seriin, de 18 anys, en Mohamed d'11 anys i l'Ilias de 14 anys) són ja cinc les generacions de la seva família que han nascut i viscut en una de les ciutats més sagrades del planeta.

La seva dona, en canvi, és nascuda a Jerusalem Est, ciutat sota control de l'estat d'Israel, on té els pares, germans i altres parents.

Entre Jerusalem i Betlem no hi ha més de 40 quilòmetres però en realitat estan molt més allunyats del que físicament disten una ciutat de l'altra. I és que ni Ibrahim ni els seus fills tenen permís per visitar els seus parents (sogres, cunyats, avis...). Fa pocs dies que ha tornat d'un viatge de tres setmanes que l'ha portat a visitar Holanda i Suïssa. Mig somrient, però amb una ombra de tristesa, diu no entendre perquè pot viatjar a Europa sense problemes però en canvi se li nega l'entrada a la ciutat on viuen els familiars de la seva dóna.

Ibrahim és un palestí musulmà àrab que treballa al laboratori d'informàtica de la Universitat de Betlem, institució catòlica finançada en gran part amb fons del Vaticà. Assegura que l'educació que s'imparteix és de reconegut prestigi i que més de 10.000 persones d'arreu del món s'hi han graduat. Espera que la seva filla pugui entrar a finals d'agost un cop conegui els resultats dels examens que acaba de fer. És del Barça i està convençut que David Villa serà més popular que Messi la pròxima temporada.

Tinc 22 anys, els primers 40 els he esborrat de la meva memòria

2010-07-28T20:58:00.007+02:00

Per Mahmud Giddeah el que importa és trobar la fórmula que permeti "que el món visqui en pau i amb dignitat". És un palestí d'origen africà, nascut al Txad, que explica a qui vol escoltar-lo la història de la ciutat vella de Jerusalem a partir de les ocupacions israelianes dels anys 1948 i 1967 i com els jueus han anat ocupant il·legalment habitatges a partir de l'expulsió dels seus propietaris reals, d'origen palestí.

Ho fa llençant un missatge final de pau que no deixa de ser xocant quan surt dels llavis d'un ex-combatent del Front d'Alliberament Palesti que va passar 18 anys de la seva vida a la presó d'Askalan per protagonitzar accions militaritzades contra Israel. Va ser empresonat l'any 1968 i posat en llibertat, juntament amb 1149 presoners més com intercanvi per l'alliberament de tres soldats israelins capturats al Liban. L'any 1987 va tornar a ingressar a la presó on va complir un any més de confinament.

Mahmud diu que dins la presó es va adonar que les pistoles no canviarien la realitat dels palestins i ara utilitza mètodes pacifics per mostrar al món les injustícies que fan que la vida dels palestins de Jerusalem sigui quasi infrahumana en molts casos. Per això, quan parla dels anys que ha viscut, diu "tinc 22 anys, els primers 40 els he esborrat de la meva memòria".

L'ocupacio il·legal dels habitatges per part dels colons jueus fa que hi hagi famílies de 15 persones que viuen en poc menys de 12 metres quadrats, o que, de cop i volta es trobin un forat al mur del pati de casa seva perquè els colons veïns han decidit obrir una finestra exterior a una de les seves habitacions colindants amb l'habitatge dels palestins (es pot apreciar l'espai quadrat tapat amb ciment on els colons han intentat obrir una finestra a casa del veí palesti que apareix a la fotografia).

A més, com els colons se senten amenaçats (els israelians viuen en bona part preocupats per la seva seguretat) tenen contractada seguretat privada que lliurement es passeja amb armes pels espais comunitaris de la ciutat (com es pot veure a la foto que he pres avui en sortir d'una de les cases ocupades)

Ja som a Jerusalem

2010-07-28T02:35:00.005+02:00

Cap problema a l'arribar a l'aeroport. Ni una pregunta. Tan preparats que anàvem per suportar com a mínim un mini-interrogatori.....

Res de Res.

Des de l'aeroport hem pres un minibús (sherud) i a les 3 de la matinada (les 2 a Barcelona) hem arribat a la porta de Damasc, on haviem quedat amb l'Alberto per anar a l'Hostal Hebron, a la ciutat vella.

Ara toca dormir que demà serà un dia llarg. Aquí us deixo una primera imatge d'un ultraortodox passant sota Damascus Gate.

Demà ja seré a Israel

2010-07-27T11:59:00.003+02:00

Uns apunts sobre la identitat jueva

Jewish Identity: A Case For Israeli Cinema

View more webinars from nomyszoy.

Israel-Palestina: hacia la comprensión del conflicto

2010-07-20T16:50:00.003+02:00

En unos días empiezo un nuevo viaje. Después de Bosnia en el 2008 y de Nairobi en el 2009 (ver dolorssierra.wordpress.com) ya me preparo para conocer una nueva realidad. Los lugares escogidos no lo han sido al azar. La intensidad del conflicto va "in crescendo" viaje tras viaje: a los postbélicos Balcanes, aún con reminiscencias de una guerra fraticida que tuvo lugar en la década de los 90, siguió una sociedad como la Keniana que aún se recuperaba de los graves enfrentamientos post-electorales del 2008- que dejaron cerca de 1.500 muertos en Nairobi y decenas de miles de desplazados. Ahora, el destino es Israel y los territorios ocupados de Palestina donde el conflicto se mantiene vivo tras décadas de enfrentamientos.
En esta ocasión tengo compañeros de viajey mi objetivo es hablar con cuanta más gente mejor y conocer cuantas más realidades mejor para poder completar mi particular puzle mental de la guerra de baja intensidad sobre la que posiblemente se haya escrito más en las últimas décadas y sobre la que más posiciones enfrentadas se han mostrado públicamente.

Es imposible no tener una idea preconcebida sobre el conflicto y sentirse más cerca de unos que de otros. Sin embargo, el conflicto es muy complejo y el blanco y el negro se entremezclan creando tonalidades grises. Me voy a permitir el lujo incial de ser los más objetiva posible, premisa que, de entrada ya es falsa porque la objetividad en periodismo es una falacia. Puedes ser riguroso (debes serlo), puedes ser veraz (debes serlo) pero no objetivo. Cualquier interpretación de la realidad es subjetiva y la explicación de una realidad no es nada más que una interpretación subjetiva.

Como de momento no puedo interpretar aquello que no conozco (aunque tenga referencias escritas y visuales de lo que sucede), he escogido este video de Youtube para mostrar dos comunidades enfrentadas condenadas a entenderse. Os invito a sentiros cómplices de este viaje.

Hem arribat a Croàcia

2008-08-16T00:46:00.003+02:00

Avui,seguint la pista dels serbis que van haver d’abandonar Cro cia i els croats que van haver de fer el mateix a B snia Central, hem arribat fins a Cro cia, fins a Knin, la capital del que fins l’any 95 va ser l’anomenada república de Serbia a la Krajna de Cro cia. Ens acompanyava el nostre traductor, Damir, que patia per si no el deixarien passar la frontera (sembla ser que només permeten passar els ciutadans no croates de B snia de forma lliure a l’estiu). Hem estat una estona aturats a la frontera per finalment ens han deixat passar. Hem pogut comprovar que el nivell de reconstrucci dels pobles croats és infinitament més elevat que el dels B snia, precisament, abans d’entrar en zona croata hem passat pel poble de Bosansko Grahovo (podeu veure'l a la foto) que, 13 anys després, només manté en peu 1 de cada 5 cases que van ser destruides. En xifres de poblaci es tradueix en un nombre d’habitants de 1.500, en front els 9000 que hi havia abans de la guerra....El paisatge era desolador i els nims dels seus habitants, de desesperança absoluta. Em parlat amb l’Ilia, un excombatent que utilitza ara el seu uniforme de soldat per treballar, quan aconsegueix que el contractin, al cementiri. El seu net, que viu fora d’aquest poble, ha arribat just quan parl vem amb ell i la imatge que ha ofert a les nostres c meres ha estat xocant; jugava amb una pistola, de broma és clar, per no deixava de ser una imatge metaf rica d’un passat i un futur que pocs habitants dels pobles més castigats per la guerra, tenen clar. Per no repetir imatges, la podeu veure al bloc del Ferran. He fet un link perqu tingueu més informació sobre el nostre viatge (és el de bosniareports).
A Cro cia hem fet algunes entrevistes. Per mi, la més curiosa ha estat, els 15 minuts que hem estat amb un noi serbi que ara viu a Xicago i que ens ha demanat que no li fessim ni fotos ni ens ha volgut donar el seu nom. Ell va participar com a soldat a l’operació Tempesta (o Oluia) i quan li hem demanat que ens donés detalls sobre el que va passar, ens ha dit que no li venia de gust parlar-ne. La mirada perduda, el silenci que ha seguit a la seva negativa i les dos grans cicatrius que travessaven la seva cara, eren senyals inequívoques que l’entrevista no aniria més enll .
Bé ha estat un dia profitós que també ens ha servit per parlar amb un mossen ortodox i per participar en una festa de serbis a l’estil Emir Kusturica: molt alcohol, música folk i poques paraules, com a expressió dels sofriments d’un poble que encara no ha recuperat l’alegria ....

Hem tornat a Bòsnia, al nostre pis de Drvar, demà ens enfilarem cap a Bihac i diumenge començarem el camí de retorn.....

Acabo de darme cuenta que el texto está en catalán. Lo siento por los que seguís el viaje desde fuera de Catalunya. Por hoy cuento que lo arreglais con un traductor.......

2008-08-15T00:19:00.000+02:00

¡QUÉ DURO!!!!!!

2008-08-15T00:17:00.001+02:00

El viaje está llegando al final y en estas últimas horas hemos vivido la cara más dura de la guerra. Ayer estuvimos en Banja Luka y nuestro principal objetivo era descubrir cuánta gente continúa sufriendo las consecuencias de la guerra de BiH 13 a os después. Habíamos contactado con algunos organismos oficiales para que nos facilitasen cifras y teníamos la esperanza de poder conseguir entrevistarnos con alguna familia serbia que, tras ser expulsada de su casa por las tropas bosníacas o croatas durante la operación Tormenta de Croacia o su continuación como operaciones Mistral o Sana en Bosnia Occidental, aún no haya podido regresar a su hogar.
Conseguimos las cifras oficiales que buscábamos pero lo que no esperábamos era poder ver la miseria en persona, la cruda realidad de aquellos que lo tenían todo y que ahora no tienen nada. A través de una asociación de refugiados nos desplazamos a 20 km de la capital de la república Sprska, Banja Luka y allí, casi de sorpresa, nos plantamos en la casa (si se puede llamar casa a un edificio con más agujeros que un gruy re, sin cocina, sin calefacción, sin muebles.....) de un refugiado serbio que, junto a sus 7 hijos y su esposa, fue expulsado de su casa en la Krajna de Croacia en el a o 95. Nunca antes había visto tanta miseria y tanto miedo en los ojos de una persona que vive en unas tierras propiedad de la étnia que le expulsó de las suyas y que a duras penas levanta la voz para denunciar su situación. Nunca antes había visto la derrota tan de cerca, ni había sentido la desazón tan adentro de quien no ve futuro ni para él ni para su familia, que vive en la pobreza extrema y que muy a menudo no sabe cómo dar de comer a sus hijos. Hacía tiempo que los ojos no se me llenaban de lágrimas como ayer se me llenaron viendo la estampa de la desolación, de lo que el ser humano es capaz de crear.No suelo hacerlo, pero antes de irme, les dí dinero.....

He fracasado en mi intento de escribir cada dia.....

2008-08-12T20:33:00.005+02:00

Imposible manteneros informad@s diariamente: ni tengo conexion de internet (de nuevo estoy en un teclado serbio que no tiene ni tildes ni enyes ni otras cosas, por lo tanto sorry por la ortografia), ni tiempo para poder escribir. Vamos de bolido de una poblacion a otra hablando con unos y otros. Des de la ultima vez que entre en el blog hemos hecho entrevistas con bosniacos (bosnios musulmanes), bosnios croatas (catolicos) y serbo bosnios (ortodoxos) y hemos hecho un par de incursiones en la republica Srpska, la otra entidad que, forma el pais junto con la federacion croato musulmana (un lio que explicare con detalle en cuanto pueda. Prometo que este blog contendra todo el viaje -fotos incluidas- ni que sea cuando lo acabe, para arrojar luz a esta guerra).

Lo que mas me ha llamado la atencion hoy ha sido la entrevista que hemos hecho con un sargento del ejercito serbio durante la operacion mistral en los dias previos a la firma del acuerdo de Dayton. Le exploto una granada en la pierna y se la destrozo. Nos ha hablado de acuerdos secretos, de reuniones con Karadyic que los obligaba a abandonar las posiciones y tambien nos ha transmitido decepcion hacia los politicos, una decepcion que tambien la poblacion nos ha manifestado cuando fueron abandonados a la entrada de las tropas enemigas y, como en Merconic Grad, expuestos a una sangrienta matanza qeu acabo con la vida de 400 personas. Ahora buscan qeu los culpables sean juzgados.

Me tengo que ir, seguire en cuanto pueda....

Uffff...a ver si me pongo al día

2008-08-08T19:31:00.004+02:00

No tenemos tiempo casi ni para respirar, pero intentaré poneros al día de los últimos avances que hemos hecho.

El miércoles el "manito" nos hizo sudar de lo lindo en su clase práctica de protección en zonas de conflicto. Nos llevó a un descampado rodeado de minas (reales) del que no podíamos pasar los límites so pena de convertirnos en víctimas, límites marcados por 3 árboles al sur, una caseta al este, unas edificaciones derruídas al oeste y un camino que tocaba a las últimas casas de Bacevici al norte.

Sudamos la gota gorda porque la temperatura a las 11 de la mañana en una zona que bien podría pasar por los Monegros no bajaba de los 35 grados a la sombra (y de sombras había poquitas): nos arrastramos por el suelo para evitar ser un blanco fácil, evidentemente sin dejar la cámara de fotos y con la mochila a la espalda lo que pasará a la história como "momento Chalons" en boca de Carles. El resultado, a parte de aprender a arrastrarnos como serpientes sin levantar el culo, i de dejar que la gravedad nos llevase al suelo cada vez que el manito gritaba "cuerpo a tierra" són unos codos que piden a gritos diariamente agua oxigenada y unas rodillas que aún hoy reclaman trombocid a quilos. Tras dos largas horas de entrenamiento en las que corrimos tras nuestros compañeros para immortalizar en una instantánea una huída, buscamos minas (en esta ocasión eran fictícias y estaban colocadas estratégicamente para que no las encontrásemos) y cargamos víctimas sobre nuestras espaldas...qué mañana... Ayer, en la segunda sesión con el "manito" la cosa fue más light porque cuando llegamos había intentado hacer lo mismo con otro grupo y tras dos lipotímias los envió a casa y a nosotros nos puso a subir paredes y saltar por la ventana para acceder a edificios y saltar por encima de un muro después de poner nuestros pies encima de compañeros que voluntariosamente se prestaron a hacer de escalón..... La experiencia de hoy, viernes, 8 de agosto ha sido mucho más tranquila: algunos consejitos sobre cómo actuar en una zona de conflicto (qué hacer y que no),cómo movernos por una zona minada, qué hacer ante un secuestro o ante una emboscada o un punto de control.

Sigo sin poder publicar fotografías (que tengo un montón sobre todo lo que cuento) pero no pierdo la esperanza de que puedan estar en este blog en pocos días.....

A parte de los "momentos Chalons" que seguramente tardaré mucho en olvidar, en estos días también he hablado con mucha gente (serbios, bosnios y croatas). De qué hemos hablado será objeto de un nuevo comentario.......

Las primeras 48 horas en Bosnia

2008-08-06T17:53:00.004+02:00

4 de agosto de 2008: ¿Seguro que llegaremos a Verona?

Me habría gustado poderos informar puntualmente de todo lo que ha pasado en el viaje que justo a las 23.30 h del martes, 5 de agosto, hemos dado por concluido al llegar a Mostar donde Ibro nos ha deleitado con unos fantásticos espaguetis con tomate para los vegetarianos (Ferran y yo misma) y una ensalada, y lo mismo pero con carne para el resto. Antes hemos pasado por Sarajevo para recoger a Damir, nuestro traductor. Digo que me habría gustado pero que no ha sido posible: las nuevas tecnologías no siempre están disponibles cuando las necesitas.

A ver si soy capaz de sintetizar cómo han transcurrido nuestras últimas y entretenidísimas 48 horas.

El viaje prometía ser interesante ya desde el mismo momento en que lo iniciamos, a las 8 de la mañana del lunes, hora en que habíamos quedado todos los participantes de este viaje en la plaza cívica de la UAB. Puntualmente todos los del grupo (Marta de Bilbao, Mercè de Mataró, Ferran de Manresa, Ana cántabra de Madrid, Javier, también de Madrid, Jaume de Mallorca y yo de Rubí, juntamente con Pere y Carles, sobre los que recaía la responsabilidad de traernos sanos/as y salvos/as a Bosnia Herzegovina) llegamos al lugar previsto a la hora prevista. En las dos furgos que llevábamos también había que incluir a un par de pasajeros nuevos (Sara, de Sitges, l César, de l’Hospitalet) que dejaríamos en Sarajevo al día siguiente. Inicialmente también tenía que acompañarnos Estefanía, pero la realidad es tozuda y, por mucho que los papeles la incluían en la lista de nuestras furgonetas, no había sitio para nadie más y al final lo que no podía ser no fue y por muy adaptables que sean los vehículos donde no se cabe no se cabe.

Entre una cosa y otra, las 9.40 h!!!!!

Bueno, un pequeño retraso pero no pasa nada, ya lo recuperaremos.....si antes lo decimos antes nos confundimos de sentido de circulación (es la ley de Murphy) y, en vez de dirigirnos hacia la frontera, tomamos la A7 en dirección a Barcelona.....¿seguro que seremos capaces de salir? ¿seguro que llegaremos a Verona a la hora prevista?...Tranquils, no passa res.... Llegamos a Barna, dimos media vuelta y, no sabemos cómo, nos metimos en la C-33. ¿Alguién ha utilizado antes esta autopista de peaje y carísima? Nos miramos con cara de Noooooo! Pero no pasa nada, sólo hemos perdido 2 horas i aún no nos hemos movido de la provincia de Barcelona. Llegamos al peaje y nos colamos en la zona reservada para el teletac que ninguna de nuestras dos furgonetas llevaba.....No me lo puedo creer, esto es premonitorio, seguro que es una señal.....Y lo era....

Tanto estrés provoca que a las 10.20 h la Mercè ya esté medio dormida y 7 minutos más tarde, dormida del todo, estado que se convertirá en el suyo natural casi hasta la llegada el martes a Mostar, sólo interrumpido por momentos puntuales en los que la extrema necesidad reclama un estado de atención permanente como el comer, ir al lavabo y estirar las piernas.......

A las 11.20 h hemos atravesado la frontera. Queríamos parar para cargar el depósito pero la gasolinera de la Jonquera era la viva imagen del éxodo, y la explicación estaba sólo a pocos metros de distancia, en la primera gasolinera francesa donde el precio del carburante era 30 céntimos más caro.....y luego nos quejamos que pagamos cara la gasolina. Si sirve de consuelo hemos pasado por territorio francés, italiano, Eslovaco, Croata y Bosnio, y sólo estos últimos tienen un precio parecido al de nuestra gasolina. Espero que ZP no sea uno de los lectores del blog, no sea que le dé argumentos para subir un par de céntimos las gasofa....No, si al final tendrá razón y nuestra crisis es menos crisis que la de Europa....

Traspasada la frontera y, ahora sí, convencidos de que seríamos capaces de llegar a nuestro primer destino (Verona) a tiempo, paramos en Arlés para comer y en marcha de nuevo a las 3 de la tarde, con 7 horas de viaje aún por delante.....qué rápido se dice y qué lentamente pasan....afortunadamente, Pere tuvo la brillante idea de grabar 8 GB de música poco comercia, en su mayoría, de la que apenas te suena y mucho menos te sabes la letra a lo que añadió ½ hora de chistes de Eugenio. ¿Que no conoces a Eugenio? IM-PERDONABLE (como diría con otro IM un contemporáneo taurino) Tanto si lo sabes como si no, escucha algunos de sus perlas porque no tienen desperdicio. Sirva como ejemplo el siguiente chiste que habremos escuchado unas 5 ó 6 veces durante el viaje (de no ser así yo no me acordaría):

“Saben aquell que diu que es una pareja de catalanes y que ella le dice a él: Jordi, ¿por qué no me llevas al cine? Y él le responde: ¿otra vez? A lo que ella replica: es que me han dicho que ya es sonoro”.....

Eran las 19.30 h cuando acabamos de escuchar la selección de chistes. A las 22.15 h llegábamos al albergue de Verona con una calor insoportable, unos ingleses-americanos (por el acento que una es una entendida) que no dejaban de pegar berridos en el patio que daba a la ventana de nuestra habitación, y una puerta obstinada que cada vez que me dormía me recordaba lo importante que es poner puertas abatibles silenciosas en lugares de concurréncia pública con hacinamiento de personas con ganas de dormir. Y todo esto pensando que a las 5 de la mañana tocaba la diana sólo para nuestro grupo, que de intrépidos y lanzados nos pasamos , ya que decidimos que sería interesante pasar un par de horas en Zagreb (capital de Croacia) porque los croatas justo en estos días hace 13 años expulsaban a los serbios de la Krajina (oseasé la zona fronteriza con bosnia ocupada mayoritariamente en esas fechas por los serbios y que dejaron de serlo tras la operación Tormenta) y contábamos que estarían deseosos de celebrarlo. Y así era, pero un día antes de que nosotros llegásemos......

5 de agosto de 2008: la historia se repite

Si algo tiene Murphy es su tozudez, y si algo ha tenido nuestro periplo a Mostar ha sido emularlo hasta la saciedad. A las 5 de la mañana todos y todas en pie (Pere flipaba por nuestra disciplina, y no es para menos con los antecedentes de la noche anterior) y a las 5.30 ya en camino....INCREIBLE!!!! pero a las 5.55 h Murphy hace de nuevo acto de presencia cuando en vez de dirigirnos en dirección a Venecia tomamos el camino justo contrario, hacia Trento. Y es que Trento es donde estudió la hermana de Pere y siempre confunde la ciudad del Concilio con Trieste que es realmente hacia donde nos dirigíamos.....las dos ciudades empiezan por Tr, son italianas, de pronunciación llana....¿cómo no se iba a equivocar el muchacho?

Además, si no nos hubiésemos equivocado yo no podría explicarlo. Creo que lo hizo para dar vidilla a este blog.... En fin, que a las 6.30 de la mañana estábamos en el mismo punto que lo dejamos a las 5.30 h, en Verona.

Si Mercè el primer día se ganó el título de bella durmiente del reino por su insistencia en mostrarse ausente durante todo el viaje, durante el segundo día todos decidimos mostrarnos solidarios y echas una cabezadita para recuperar las horas de sueño perdidas. Y así hasta Slovenja (la “j” se pronuncia como una “i”. Esto es un blog interactivo al estilo del libro gordo de “Petete” y su Carolina que seguramente no recordaréis si tenéis menos de 30 años) cuya frontera atravesamos a las 9 de la mañana después de pagar 35 €. Entre canciones desconocidas con cabida para todo tipo de géneros musicales llegamos a la ciudad croata de Zagreb.

Nuestra visita a la ciudad, la verdad, no fue demasiado productiva periodísticamente hablando porque la celebración de la recuperación de la Krajina (léase y pronúnciese Kraina) se había hecho el día anterior y nuestras fotografías se limitaron a la “serie turista”: la catedral, la plaza de Sarajevo, la gente de Sarajevo, los tranvías de Sarajevo....

La ley de Murphy de nuevo: si queréis asistir a manifestaciones tenéis que ir a Knin (la ex-capital de la Kraijina), nos dijeron amablemente las chicas de la oficina de turismo. Desafortunadamente, estaba demasiado lejos y el tiempo apremiaba....aún teníamos por delante 9 horas de viaje por delante.....

Hacia las 3 de la tarde atravesábamos la frontera de Bosnia Herzegovina y dejábamos atrás Croacia. Un amable (eufemísticamente hablando) policía de aduanas revisó cuidadosamente nuestros pasaportes, pidió la documentación del coche y nuevamente más papeles del vehículo.Todo en regla, pasen (bueno lo dijo en serbo croata). Y allí que vamos atravesando la frontera donde un cartel en cirílico nos da la bienvenida a la República Sprska (ningún cartel de Bosnia Herzegoniva????).

El mismo amable policía minutos antes había denegado el paso a la furgoneta del grupo de David porque no llevaba la carta verde original, sólo una fotocopia. Más tarde conseguían pasar por otro punto fronterizo.

Hacia media tarde, en nuestro camino hacia Sarajevo, empieza a diluviar (como el día en que detuvieron a Karadzic) y de nuevo Murphy, que ocupa un asiento preferente en nuestra furgoneta, hace una aparición estelar. ¿Qué puedes esperar de Murphy ante un diluvio? ¿que haya goteras en la furgoneta? ¿ridículo verdad?...inverosíimil pero cierto....

Lo que Carles llamó posteriormente “momento Noé”, Pere lo sufrió en sus propias carnes, o más concretamente en su propia nariz que es justamente donde las gotas de agua iban cayendo a medida que se deslizaban del techo solar a los pantalones de Pere.

Os ahorro otros detalles que, si bien no son menos curiosos de los anteriormente expuestos, no son tan interesantes. Lo importante es que a las 20.15 h entrabamos (a partir de aqui ya no haz acento en las palabras porque el teclado bosnio no los tiene, o yo soz incapaz de encontrarlos que tambien puede ser) en Sarajevo, dejabamos a los dos pasajeros que no correspondian a nuestro grupo de trabajo (Sara y Cesar) y nos dirigimos hacia Mostar, donde, POR FIN, llegamos a las 23.30 h. Conocimos a Ibro (el personaje con el que iniciaba hace un par de dias este blog), un excombatiente bosnio que nos preparo unos espaguetis impresionantes y a las tantas nos fuimos a dormir despues de distribuirnos las porciones de suelo de un apartamento con mas mortero (no de cemento, sino de granadas) que un queso de gruyere. Lo que acontencera el dia de hoy (6 de agosto que es cuando escribo este blog 2 en 1, os lo explico, si puedo manyana (el teclado bosnio no tiene la consonante que solo el castellano tiene) y os recomiendo que no os lo perdais porque la realidad supera cualquier ficcion. Solo un apunte: 11 de la manyana, 35 grados a la sombra, un exguerillero de Chiapas y exmarine mejicano nos tortura esquivando minas, corriendo tras nuestros objetivos y arrastrandonos por el suelo en un pueblo cercano a Mostar, en Bačeviči que si tiene alguna rareza, que lo es, es que en el viven serbios (los de Karadžic) como mini-minoria que nos han tratado como si fuesemos de la familia.
Manyana sera otro dia que me llaman a filas porque nos van a torturar un rato mas (es broma pero no me fio mucho).......

Faltan 4 días para Bosnia

2008-07-31T21:57:00.005+02:00

El próximo lunes a las 8 de la mañana partimos hacia Bosnia Hercegovina. Nuestro objetivo es investigar qué sucedió en 1994 en la zona de la Krajina durante la Operación Tormenta. En una guerra tan extremadamente compleja como la de Bosnia Hercegovina (1992-1995) es bueno recordar que, aunque unos mataron más que otros (mucho más que los otros), hay víctimas en todos los bandos y el éxodo de 200.000 serbios de la krajina es una historia que bien merece ser contada. La reciente detención y enjuiciamiento de Karadzic da más relevancia a un viaje que hace tiempo que preparamos y que puede que nos depare más sorpresas de las inicialmente previstas.
No puedo ni quiero empezar este viaje sin agradecer a Dzevad Colakovic y a su mujer, Zorica, su amable colaboración. Dzevad, actualmente jubilado, fue cámara de la televisión de BiH en Sarajevo y autor de las imágenes de la masacre del mercado de Sarajevo que dieron la vuelta al mundo en 1994. Él musulman y ella serbia, con ideas antagónicas en muchos aspectos y vehementes en la defensa de sus ideales són la imagen perfecta de la convivencia intercultural previa a la guerra.
También quiero agradecer a Boris, un joven periodista serbio de Barcelona, que me haya ayudado a comprender un poco más el conflicto armado pasado y el actual conflicto social que aún viven croatas, serbios y musulmanes. Seguro que los contactos que me has facilitado me serán de gran ayuda.

Si os interesa el tema y queréis seguir la evolución de nuestro viaje prometo manteneros informados a través de este blog siempre y cuando encuentre cibercafés donde conectarme.