Punt i final

Darrera nit a Jerusalem. Dema prendre l'avio cap a Barna i a retrobar-me amb la familia, el meu llit, la meva dutxa i segons m'han dit amb un temps una mica mes fresc que els mes de 40 graus que hem suportat aqui els darrers dies.

Avui he estat a la "boqueria" jerusalemita, al mercat Yehuda (ni punt de comparacio...) i despres als barris ultraortodoxos (aixo si que no te cap comparacio amb res que hagi vist abans). Els seus habitants vestits amb bates de "guatine", pantalons llargs pero per sobre del turmell (tot de color negre) deixant entreveure els mitjons blancs estil Travolta a Saturday night fever. Son curiosos, molt curiosos amb els peyots penjant (una mena de tirabuixons que surten dels laterals del cap i que es cargolen darrere de les orelles quan son molt llargs, be, no tots) sempre corren darrere de no se que, pero sempre corren.

M,agradaria anar a dormir pero no puc perque fa molta calor i els mosquits no em deixen dormir.... A veure si refresca d'aqui a una estona.

El Parlament palesti no funciona....

Quan dic que el Parlament palesti no funciona ho dic de forma literal. No es tracta de l'aturada estival per les vacances sino que NO existeix cap accio legislativa. La rao d'aixo? picabaralles internes entre Al Fatah i Hamas, els dos partits representats a govern.
Faig una explicacio molt simple i poc rigurosa pero no falsa. Les informacions es poden donar de moltes maneres....
La veritat es que es el meu darrer dia (avui es dilluns encara que el post del blog es de diumenge) a Jerusalem i vull acabar de veure un parell de coses que em semblen interessants: d'una banda el barri de Mea Sharim on viuen els ultraortodoxes de la mateixa forma que vivien els polacs i jueus de l'est als ghetos del segle XIX: amb la vestimenta de l'epoca, sense televisio, parlant Yiddish, carregats de fills (una mitjana de 8-10) i molt reacis a qualsevol modernitat. Una darrera cosa que vull veure es el mercat de Mahane Yehuda.

Com el temps que tinc es el que tinc i no en tinc mes, deixo per tant que aquell@s interessats en aprofundir en el tema de les baralles internes palestines ho facin. Nomes una introduccio. Aquestes baralles s'originen l'any 2006 quan Hamas va guanyar democraticament les eleccions als territoris palestins i la comunitat internacional no va acceptar el nou govern i posteriorment, al 2007, Hamas expulsa del govern de Gaza al Fatah, quedant-se amb el control total.

Un representant del Parlament (el de la foto( ens va fer cinc centims l'altre dia de la problematica. Davant la nostra pregunta: i quan es faran noves eleccions perque us pogueu posar a treballar de nou? La resposta, com no podia ser d'una altra forma, va ser: "no hi ha pressa, hem de negociar i arribar a un acord perque de res serviran unes eleccions on tot quedi clar perque pot tornar a passar el mateix que l'any 2006 i aixo no ajudaria a arreglar la situacio".

I mentrestant, els palestins esperen la creacio del nou estat palesti que permeti la retirada dels colons als territoris ocupats l'any 67 i, si pot ser, la tornada dels prop de 6 milions de palestins refugiats que van ser expulsats de les seves terres, situades dins l'Estat d'Israel, quan els israelians els van prendre l'any 48 .

QUINA CALOOOOR!!!!

A Jerusalem fa tanta calor com suggereix aquesta imatge que vaig prendre ahir tornant del mar mort al desert de Judea.....

Diuen que no es normal pero fa 3 setmanes que diuen el mateix

Musica en catala a Al-Amari

Fa uns dies vam estar al camp de refugiats d'Al-Amari. Hi viuen 8.200 persones en 1 km quadrat. Es un dels espais mes castigats durant la segona intifada i un alt percentatge de la poblacio ha passat per la preso. Ara em ve al cap la historia de Mohamed Azam Kifaia, un heroi de 25 anys que viu en aquest cap de refugiats. Ha passat la seva adolescencia a la preso (des dels 16 anys fins el passat mes de mars). El van tancar al novembre de 2003, segons m'explicava ell mateix perque "estimo el meu pais", el que el va portar a militar a Hamas i a convertir-se en un activista pels drets del poble palesti i en contra de l'ocupacio israeliana.

El seu germa, 2 anys mes gran, porta ja 9 anys a la preso. Quan li pregunto si el seu pas per la carcel li ha fet canviar la seva militancia somriu i dribla la resposta directa amb un "que vols que et digui, ara no tinc res, ni feina, ni vida". La seva mare, que l'acompanya durant l'entrevista ens diu que el que ha de fer es deixar-se de tonteries i oblidar la politica.

Ja fora de casa seva, anem cap a l'associacio on ens hem allotjat uns dies i on es prepara un esdeveniment especial, grups de musics catalans i valencians(gosa sorda, Ad versaris i Guillamino) tenen previst un concert. M'uneixo a la festa sense oblidar que, malauradament, la historia de Mohamed es la historia d'un bon nombre de joves palestins del camp d'Al-Amari.........

Contrarrellotge: Alts del Golan

4 dies i torno a Barna i queden un munt de coses per veure. He aparcat el tema nomes entrevistes perque (recordeu que estic en un teclat arab sense accents...) si no vaig una mica de turisme em col.lapso.... I res millor que un viatget als Alts del Golan (el darrer poble d[israel, a tocar per una banda amb Siria i a 3 km del Liban).

Per als curios@s es tracta de Majdal Shams i cada divendres, al darrer carrer sense sortida del poble que linda amb Siria, en un lloc anomenat la vall de les lamentacions, els drusos (poblacio majoritaria) es comunica amb els seus parents situats a l-altre banda dels filferros que separen els dos paisos per explicar-se a traves d-un altaveu com els va la vida.

Per anar/hi hem llogat un cotxe de 7 persones on les motxilles no hi cabien practicament i hem fet les 6 hores de trajecte enxovats. La tornada ni l-explico perque resulta que el cotxe no tenia les curtes i vam anar uns 300 km amb les llargues per l-autopista. Tot i aixo ha valgut la pena. Hem conegut un crack de persona, de nom Salman, que no te absolutament res a envejar (jo fins i tot afirmaria que el supera) al mestre de l-anunci de no se quina beguda que diu que no es el mateix 50-50 que 60-40.

En Salman es un sabi que va passar 84 dies a la preso per filmar unes imatges de pobles destrossats durant l-ocupaci'o israeliana als Alts del Golan (abans territori de Siria). Igual et canta una canso (tampoc trobo la c trencada) de presos que apareix a les 3 de la matinada amb 5 ampolles de vodka, arag (semblant al pastis frances) i cerveses palestines i al mati seguent, a les 8, apareix per acompanyar/te a collir fruita (molt bona per cert) i preparar un dinar a la cabanya de no saps qui pero on la calor gairebe ni es nota.

El que deia: un crack.

Per cert, la foto no es d'ell (acabo de trobar l'apostrof....), sino de la tomba d'Arafat, enterrat provisionalment a Ramallah (la capital de Palestina) pendent de que es pugui traslladar a Jerusalem (ciutat en part israeliana i en part ocupada pels israelians pero de poblacio palestina). Si no canvien les coses (i sembla que no) haura de continuar molts anys provisionalment a 14,5 km de la ciutat santa (que es la distancia que separa Jerusalem de Ramallah)

Trencant topics

Ahir nit em van convidar a una boda arab, una experiencia que recomano que es visqui ni que sigui un cop a la vida. La novia, de 48 anys no estava acompanyada pel nuvi perque un dels seus familiars havia mort el dia anterior, pero ens van comentar que avui repetien festa amb la parella al complet.

Hi havia tants plats de menjar a les taules i tan diversos que s-amuntegaven uns a sobre dels altres sense donar temps a acabar-los. La varietat de vestits (des dels mes atrevits als mes tradicionals, en funcio de la religiositat del model) em va sorprendre especialment perque qualsevol topic sobre el vel, que tant ens porta de cap en els darrers mesos al nostre pais, es desmuntava. La nuvia, protagonista en tot moment de l-escenografia de l-esdeveniment (com no pot ser d-una altra forma) passejava entre foc, bombolles de sabo, fum i persones que en tot moment la seguien ballant i picant de mans.

En fi, una boda com qualsevol altra de les que podem trobar a casa nostra, amb menjar, alcohol, tabac i ganes de passar/ho molt b'e.

Per cert, com la nostra pinta motxillera no era la m'es idonia per anar a la festa ens van deixar una vestits adients i ens van pentinar i pintar per l-ocasi'o. Ens van deixar monissimes.....

Kibutz i colonies per expulsar la poblacio palestina

Tinc problemes amb l'ordinador. Em diu que no troba l'arxiu system32 i aixo sona realment malament, per tant, m-acomiado d-ell. (el teclat que estic fent servir es arabic i no trobo els accents i altres tecles. Ho sento).

Aixo vol dir que estic bastant mes limitada que fins ara, pero seguire explicant, en la mesura que pugui, com van les coses per aqui.

Dimecres em vaig trobar amb els membres del Parlament de Hamas que es troben tancats a la seu de Creu Roja a Jerusalem perque ens expliquessin (la meva companya Irantzu, una molt bona fotografa vasca tambe hi era) la seva experiencia dins la preso al llarg de 12 anys de forma interrompuda i per diferents raons, majoritariament relacionades amb la seva participacio activa en el mon de la politica.

Una experiencia gens agradable que no volen repetir i que, de forma molt resumida, recull tot i cadascun dels topics que recullen les pelicules americanes on els presoners son torturats cruelment amb metodes impensables per ments civilitzades com les nostres.

Dijous, va ser un dia especialment intens donat que vam visitar dues colonies jueves, la d-Hebron i la d-Ofra (a 25 km de Jerusalem en terrenys ocupats de forma ilegal en zona Palestina). Com viuen, com veuen el m'on que els envolta i com veuen el futur es una realitat virtual que s-han autoconstruit per tancar els ulls a la crua realitat que estan contribuint a crear i que afecta directament centenar de milers de palestins.

El dijous a la tarda ens vam trobar amb Noam, el pare de l-unic presoner israelia en mans de palestins. (e soldat apresat a Gaza Gilad Shalit). Les negociacions perque Hamas el deixi lliure passen per l-alliberament de part palestina de 1.100 de les 11.000 palestins que actualment es troben a les presons controlades per Israel. Queda clara la desigualtat, no?

Ahir divendres van visitar al mat'i un kibutz, un dels pocs que encara no ha entrat en un proces de privatitzacio. Una experiencia molt interessant de vida comunitaria inicialment nascuda d-idees marxiste que actualment s-ha integrat plenament en el pensament unic del sionisme de construcci'o d-un estat d-Israel per als jueus sense tenir en compte que per aconseguir aquest somni l-any 1948 milions de persones palestines, fins a 6 milions, van ser expulsats de les seves cases i ara viuen a camps de refugiats a la zona palestina o fora del pais (Liban, jordania...).

"Al judaisme no hi ha segregació entre pobles"

Naftali Zeevi és el net de Rehavam Zeevi, un polític ultradretrà israelià assassinat durant la segona intifada pel Front Popular d'alliberament de Palestina. Pertany al partit Ortodox Agudat i tot just, als seus 20 anys acaba d'abandonar la yeshiva (escola religiosa on estudien els ortodoxos i ultraortodoxos israelians) i tot just acaba d'iniciar-se en la carrera política.

"Quan el meu avi va ser assassinat jo tenia 13 anys. Si tingués 60 anys i hagués passat el què ell va passar potser pensaria de la mateixa forma que ell, però tinc 20 anys i no tinc por d'expressar les discrepàncies que, per les circumstàncies, tinc respecte el seu pensament", ha explicat en una entrevista que li vaig fer ahir a l'Ajuntament de Jerusalem. Per Naftali "al judaisme no hi ha segregació entre pobles".

A diferència del seu avi, ell considera que és possible conviure amb els àrabs residents a Jerusalem sempre i quan aquests respectin les seves singularitats religioses. Amb tot, manifesta que en aquests moments les tensions entre jueus i musulmans tenen una difícil solució donat que s'han convertit en un problema nacional sense sortida i qualifica de "bomba de rellotgeria"la situació actual.

Ni durant les vacances deixo de parlar amb polítics. Serà una malaltia?

"Volen crear un segon Hebrón"

Avui fa 1 any que la familia Hannoun va ser desallotjada de casa seva al barri de Sheik Jarra de Jerusalem. 53 membres de la família vivien en tres cases que ara estan ocupades per colons israelians. El procés de desallotjament va iniciar-se l'any 1972. Va ser el primer desallotjament tractat a la Cort israeliana i el més llarg.

Malgrat poder acreditar que la casa era propietat seva, Maher no va poder evitar ser expulsat. 500 soldats israelians van fer possible el desallotjament.Va viure 6 mesos al carrer en una tenda de campanya i 3 més a la presó a l'agost de 2008 i des que va quedar-se sense casa, cada divendres es manifesta per recuperar-la.

La seva germana Khawla, vivia també en una de les cases.

Maher està convençut que les intencions del govern israelià és crear un segon Hebrón, on 400 colons viuen al vell mig del nucli urbà. En el cas de Sheik Jarra hi ha un projecte per construir 250 apartaments. Per tirar endavant aquest pla, 70 famílies palestines més perdran la seva casa.

"Totes les armes que jo tinc per recuperar el lloc on vaig néixer i créixer són el meu cos per protegir la meva família i la meva veu perquè denunciar a tothom aquesta injustícia".

Maher, malgrat les circumstàncies és optimista i està convençut que tornarà a viure a casa seva perquè està convençut que els seus advocats demostraran que els documents presentats pels colons per reclamar la propietat de l'habitatge són absolutament

falsos.

Manifestació tranquil·la a Hebrón

Hebrón és una ciutat palestina on viuen al nucli urbà uns 400 colons israelians. Aquestes persones estan protegides per 1500 soldats. Han aconseguit les cases que ocupen prenent-les als seus propietaris legals, que són palestins, amb l'ajut de l'exèrcit israelià.

La ciutat viu amb impotència com als voltants de les residències ocupades pels colons, 125 càmeres vigilen tots els moviments dels que hi transiten.

A aquest sentiment l'acompanya la indignació de veure que, a més, hi ha carrers de la seva ciutat pels quals se'ls prohibeix passar.

Son carrers per on només tenen permís de

pas els colons. En total, al voltant de 12 km.

A això se li suma que 512 botigues palestines han estat tancades per ordre militar israeliana al·legant qüestions de seguretat.

Tot això passa en 1 quilòmetre quadrat on, a més, hi ha instal·lats un total de 101 check-points controlats per militars israelians que impedeixen la lliure circulació dels ciutadans palestins. Un d'aquests checkpoints es troba just a l'entrada de la mesquita d'Ibrahim.....

És difícilment explicable si no es veu. Algú s'imagina que l'exèrcit francès (per posar l'exemple d'un país veí) controlés tots els accessos a Rubí col·locant controls militars, entre els quals hi hauria un d'específic per accedir a l'església de Sant Pere?. O que els rubinencs no tinguin permés passejar per l'illa de vianant perquè fos una via destinada a que passejessin 400 ciutadans d'origen francés portats compensats pel govern francés que han ocupat uns quants habitatges al costat del Celler després que l'exèrcit hagi desallotjar il·legalment als seus propietaris rubinencs?.

De bojos, oi? Doncs això, salvant les distàncies és el que està passant a la major part de les ciutats i pobles de Palestina en aquests moments.

Com una imatge val més que mil paraules, aquí van algunes fotografies exemplicadores: una de la colònia jueva d'Hebrón al nucli antic de la ciutat, on veureu que no hi ha ni una botiga oberta i a on només passegen els colons; una imatge d'un checkpoint, i un parell de la manifestació que cada dissabte protagonitzen els ciutadans d'Hebron amb suport internacional per protestar contra l'ocupació amb forta presència militar.

Afortunadament, la del dissabte va acabar sense cap incident.

Trobada amb membres de Hamàs

A Palestina poden succeïr coses tan inesperades i sorprenents com que et trobis de cop i volta sent la representant d'una delegació espanyola en una trobada formal amb membres del Parlament de Hamàs que es troben tancats a la seu de Creu Roja Internacional per evitar ser deportats de Jerusalem.

Faig un parèntesi en el que ha estat fins ara aquest blog que bàsicament ha consistit en mostrar quina és la realitat de la situació dels palestins a partir de testimonis de persones anònimes que expliquen la seva història deixant entreveure una petita part de la complexitat del conflicte entre Israel i Palestina.

Ho faig perquè el divendres 31, mentre ens trobavem a Sheik Jarrah, una zona de Jerusalem on el govern Israelià té previstos nous assentaments (dels quals ja parlaré en els pròxims dies), una delegació del partit comunista italià que es trobava present en la manifestació que cada divendres es fa en aquest barri, em van convidar a acompanyarlos a una trobada que tenien programada amb 3 parlamentaris de Hamàs.

Hi vaig anar, acompanyada de 4 companyes més i quina no va ser la nostra sorpresa quan el traductor de la comitiva italiana se m'adreça i diu que la portaveu de la delegació espanyola (jo!!!!!) farà unes paraules de presentacio als parlamentaris de Hamàs ....Vaig fer el que vaig poder intentant no dir cap inconveniència i sobretot cap incoherència tenint en compte l'escassa informació que tenia de perquè els membres de Hamàs estaven allà i què pretenien. El meu coneixement es limitava a la lectura de dues peces curtes als diaris israelians i una xerrada informal amb una periodista eslovena que vaig conéixer l'altre dia quan vaig anar a Betlem.

El resultat d'aquesta trobada és que m'han convidat a fer una entrevista personal el pròxim dimecres.